Abmelden
Quan s’arriba a Bonn per viure (i com ja explicàrem fa dos anys), s’ha d’anar a l’anomenada Stadthaus per a empadronar-se. D’això, en alemany en diuen anmelden. Altrament, quan es deixa la ciutat cal anar també en aquest centre per a desempadronar-se. D’això, en diuen abmelden. Com podeu observar, la diferència entre ambdós verbs és una lletra.
Berlín. Part III: Tornem…
Per finalitzar amb el nostre viatge a Berlin vos parlarem avui de l’excursió que férem a un camp de concentració. Abans, però, voldríem recomanar-vos que, si sou a Berlín, passeu per l’anomenat Denkmal für die ermoderten Juden Europas, o sia: monument als jueus europeus assassinats. El museu no és gran cosa, puix que són vídeos i àudios sobre un tema del qual hem sentit parlar fins a la sacietat; el que sí crida l’atenció és el lloc on es troba. Hi ha una plaça que és en la seua majoria un laberint de lloses en vertical que recorden un cementiri. A mesura que el vianant s’acosta al centre, una sensació de destarotament i d’inferioritat l’envaeix en adonar-se que la plaça descendeix i les pedres esdevenen gegants. Les lloses no es toquen en cap moment, cosa que, curiosament, augmenta la sensació d’haver-se ficat al bell mig d’un laberint. Si el visitant continua explorant, arribarà a la porta del museu de què vos parlàvem fa un moment. L’entrada és gratis, però precisament per això sol haver-hi llargues files. Si voleu, el podeu visitar com a preparatori al Sachsenhausen.
Sachsenhausen és (fou) un camp de concentració situat a Oranienburg (Brandenburg). Ja vos explicàrem quan anàrem a Hamburg que hi ha una companyia que organitza guies “gratis” (al final et demanen la voluntat). Aquesta companyia també opera a Berlín, així que decidírem reservar una visita guiada al camp de concentració. Aquesta vegada, però, era a pagament per qui volguera visitar el Sachsenhausen. Ho reservàrem per Internet des de casa, allà deia que la durada són 5 hores i que el punt de trobada i d’eixida és una famosa cafeteria estatunidenca amb la qual deuen tindre conveni (també era allà a Hamburg); tanmateix, del que no avisen al lloc web és del que ara mateix passem a referir-vos:
Berlín. Part II: Hi som!
Ja comentàrem que Hamburg és la Barcelona d’Alemanya, però ara ja no sabem amb què comparar Berlín! Berlín és enorme, alternativa, cultural, jove… Bé, les diferències amb Barcelona són els atractius turístics (penseu que Alemanya fou pràcticament reduïda a cendres durant la segona guerra mundial, així que els edificis que hi ha són moderns) i el preu, ja que Berlín és sorprenentment barata.
Dèiem que Berlín (al igual que la resta del país) no té l’art que poden tindre altres països europeus com Itàlia, però això no vol dir que tingues temps d’avorrir-te. Algunes de les atraccions que ofereix són:
Berlín. Part I: Hi anem!
Arribem al terme del nostre viatge i ho fem visitant la capital de la República Federal d’Alemanya (l’actual, la gran, la que tothom coneix). Heu de saber que Alemanya no és gran, és enorme, i que cada dia milers de persones es traslladen d’una ciutat a una altra o d’un estat federat a l’altre per motius de faena. Berlin s’ubica a l’est del país, a diferència d’altres estats on la capital es troba al bell mig del mapa, la qual cosa fa que un viatge en tren siga veritablement llarg. Nosaltres decidírem anar-hi en avió. Ja coneixeu (malauradament no només perquè n’hem parlat ací) la companyia aèria Germanwings, però nosaltres vam reservar el vol amb una altra molt coneguda que es diu Airberlin, ja que ens eixia més barat.
Fartera espanyola
Tapes per ací, tapes per allà… Tinc la panxa que m’esclatarà i el colesterol pels núvols! No, no he anat a Espanya, seguisc a Bonn. El que passa és que acaben els cursos d’espanyol i alguns alumnes han decidit d’organitzar un soparot a restaurants espanyols i, és clar, no hi podia faltar el profe. Podran dir moltes coses dels alemanys, però el que ningú no pot discutir és que són generosos, i és que en cap moment no m’han deixat obrir la cartera, per molt que he insistit. Tanmateix, la major alegria no ha sigut per a la panxa, sinó per al cor. Mireu que em van regalar ahir:
Per uns pantalons!
Després d’haver rebentat gairebé tots els pantalons per tantes salsitxes que he menjat, he hagut de comprar-me’n un parell de nous, la qual cosa ha sigut una tasca àrdua. La roba ací no funciona com a casa nostra… De fet no tinc idea de com caram funciona! M’explique: a Castelló si necessite pantalons, vaig a la tenda, busque la meua talla, me’ls emprove i m’estaran millor o pitjor, però sempre hi cap. A Alemanya, no. Ací he passat quatre dies (i no és broma) a la recerca d’uns pantalons on poder cabre-hi. He anat a tendes espanyoles, estatunidenques i d’altres la procedència de les quals ignore: en va. No importa quants pantalons emprove amb la talla que gaste jo allà, ací no m’estaran mai bé. No tan sols cal tindre en compte la talla (la qual, repetim, no coincideix amb la nostra), sinó que els alemanys classifiquen els pantalons com els anglesos en slim-fit, regular-fit, low-rise i altres bajanades més. Potser són tot estratègies per a entretenir-te i fer-te estar més temps (estratègies de venda, vaja), però personalment no hi ha cosa que em trau més de polleguera que estar-me hores en una botiga de la punyeta.
La roca del drac
Una cosa que admire en els alemanys és l’amor que mostren vers la natura sense discriminació d’edat ni de sexe. És curiós el contrast entre un alt nombre de xiquets amb sobrepès i un alt nombre de gent gran que veus circulant en bicicleta o fent senderisme. Precisament d’aquest últim esport volem parlar en aquesta entrada, i és que hi ha molts senders per a practicar-lo, però un que agrada molt als de dins i als de fora és el Drachenfels o, per a qui no parle l’alemany, la roca del drac.
Drachenfels se situa entre les localitats de Königswinter i Bad Honnef i es considera una icona del moviment conegut com a romanticisme del Rin. El nom procedeix d’una llegenda que conta com Siegfrid (heroi de la literatura germànica) matà el drac que vivia en una cova i després es banyà en la sang del monstre per a esdevindre immortal.
Què hi podem trobar? A dalt del tot, a 321 metres, romanen les ruïnes del castell de Drachenfels. Malauradament el que resta és ben poca cosa, però pujar fins a dalt paga la pena, sia per l’esport i la natura que per la vista panoràmica. A meitat camí hi ha el castell Drachenburg (preciós i des d’una de les torres, crec que era la del nord, es pot veure la catedral de Colònia si el dia ho permet) i, al principi de la pujada, el pavelló dels Nibelungs (Nibelungenhalle) dedicat a Richard Wagner i el Reptilienzoo. A més a més hi ha un gran nombre de restaurants i parades de gelats i altres menjars.
L’antiga Bonn
Avui la història la contem per mitjà de fotografies, imatges d’antany de la ciutat de Bonn tretes del periòdic setmanal Schaufenster.
La vaga eterna
Hi ha una paraula que des que vam arribar l’any passat hem sentit i llegit una vegada i una altra, i encara una altra: Streik, és a dir, «vaga». El GDL, el sindicat dels maquinistes d’Alemanya refusa finir la vaga més llarga de la història del país perquè, segons informen ells, la Deutsche Bahn no vol avançar ni un mil·límetre en les negociacions en favor dels treballadors. La gent al principi simpatitzava, però comencen a estar ja farts de les nombroses cancel·lacions en un país on els trens són un transport necessari i molt utilitzat. L’organització dels trens no és bona, això ho he viscut en persona quasi cada divendres amb retards en els trens i llargues aturades abans d’arribar a l’estació de Bonn. Avui, per exemple, no he pogut anar a treballar. Mitja hora esperant el tren, als monitors no eixia cap informació ni de retard, ni d’anul·lació del tren, ni res així, i el punt d’informació era ple de gent que protestava a uns treballadors que arronsaven les espatles. Sort que Bianca era a casa –no tinc Internet al mòbil- i m’ha pogut mirar la pàgina de la Deutsche Bahn on abans d’eixir de casa no donaven cap informació, però ara anunciaven que havien suspès la circulació del tren. Per què ho han anunciat tan tard? No ho sé, però els monitors continuaven mostrant l’hora de partida del tren, desconeixedors que ja havia passat feia estona.
Un castellonenc 